Passa al contingut principal

EL DOPATGE AMB EPO: Fer trampes per guanyar.


Després de que l' actualitat esportiva ens hagi donat una de les pitjors notícies dels últims temps, la caiguda d'un mite com Lance Armstrong, ídol de molta gen que admirava el qua havia fet, guanyar 7 Tours de França consecutius, val la pena explicar una mica en que consisteix el dopatge per EPO i  les conseqüències que això pot tenir per la salut de la persona que decideix prendre'n. També exposarem uns dels exemples de dopatge massiu que es va dur a terme en un moment en el que valia era ser millor que l' altre a qualsevol preu.


Què és l’ EPO?


L’ EPO o eritropoietina és una hormona que facilita l'augment d'eritròcits ( glòbuls vermells) en sang, aconseguint amb això que els músculs disposin de més oxigen per al manteniment de la intensitat en els grans esforços durant un major període de temps, aconseguint que el cansament es retardi.



L’ EPO es produeix de manera natural al ronyó i la seva producció normal es veu afectada de manera positiva quan es redueix la pressió d'oxigen en els teixits, per la qual cosa la producció d’ EPO del nostre organisme s'incrementa quan apareixen menys glòbuls vermells a la  sang, o quan l'aire respirat conté poca densitat d'oxigen. Això passa quan estem sota els efectes d’ una pressió atmosfèrica baixa.




Per tant, la millor forma d'aconseguir que l’ organisme produeixi una elevada quantitat d’ EPO  seria  traslladar-se a un lloc d’ elevada altitud sobre el nivell del mar.

Aquesta pràctica és utilitzada per nombrosos esportistes que decideixen preparar les seves competicions en llocs d’ elevada altitud, sota l'esperança d'incrementar el seu volum d’ EPO.



No obstant això, l’ EPO està de trista actualitat per la utilització que d'ella s'està fent de manera fraudulenta mitjançant una ingesta artificial, per retardar el cansament i aconseguir mantenir els grans esforços més temps.



Efectes secundaris de l’ EPO


Deixant de banda les consideracions ètiques, cal analitzar els efectes secundaris que el consum d’ EPO pot causar en els individus. A l’ingerir EPO s'aconsegueix elevar la concentració de glòbuls vermells de la sang, podent passar d'un 40 a un 70 per cent. Amb això s'augmenta la densitat de la sang de manera considerable, i, llavors, el cor ha d'augmentar els seus esforços per ser capaç de bombar una sang molt més densa del que és costum. Aquest sobreesforç del cor pot donar lloc, com ja ha passat en algun cas, a problemes del sistema cardiovascular, podent arribar a provocar la mort.


Com actua l' EPO injectada


Per aquest motiu, les autoritats competents de l'esport estan perseguint amb força el consum d’ EPO. No obstant això, es troben amb el problema que la vida mitjana de l’ EPO en sang és de ,amb prou feines, 24 hores, per la qual cosa es fa totalment indetectable després de dos dies del seu consum. Per això, s'estan instaurant els controls d’ EPO per sorpresa (un exemple clar d'aquest sistema de detecció és el dels “vampirs” al ciclisme, anomenats així perquè apareixen als hotels dels equips ciclistes a mitjanit per prendre mostres de sang per sorpresa).

Evidentment, són els esports de fons, amb esforços intensos i duradors, els que més estan utilitzant la ingesta d’ EPO artificial, per aconseguir mantenir els seus grans esforços sense que el cansament aparegui. Els esports on més s’ utilitza l’ EPO són el ciclisme i l’ esquí.



L’ EPO és beneficiosa i necessària per a l'organisme quan és produïda de manera natural durant les seves reaccions químiques habituals, però es converteix en un perillós enemic, sinó avui, potser demà, quan s'intenta utilitzar com retardant de la fatiga muscular de manera artificial.


El cas de Heidi / Andreas Krieger 


Als Jocs Olímpics del 1972, Alemanya Oriental es va convertir de cop i volta en una fàbrica de campions ( especialment noies) gràcies a un programa de dopatge sistemàtic patrocinat per l' Estat, com es va saber més endavant. Es calcula que es va fer participar uns 10000 esportistes d' ambdós sexes d' una edat superior als 10 anys.



Els atletes de la RDA només van confessar el secret dels seus èxits quan va caure el mur de Berlin, l' any 1989, i es va unificar Alemanya l' any següent. Però les figures esportives del país van pagar molt car l' èxit per causa dels dramàtics efectes secundaris dels esteroides usats. les substàncies dopants van transformar l' estructura muscular de les noies, se'ls va tornar la veu més greu, patiren un creixement de pèl característicament masculí i se' ls va modificar els òrgans genitals. Moltes atletes van quedar estèrils o van tenir fills amb malformacions.



El cas més conegut és el de Heidi Krieger, campiona d' Europa de llançament de pes l' any 1986. Per desenvolupar la seva musculatura se li va fer ingerir tal quantitat d' hormones masculines que el 1997 tenia aspecte d' home i se sentia com a tal. Per això es va sotmetre a una operació de canvi de sexe i avui és un home anomenat Andreas Krieger.







QÜESTIONARI:


1. Explica quines alteracions provoca a les atletes femenines la ingestió d' esteroides i hormones masculines.

2. Ara que sabem què és l' EPO, per què creus que un esportista escolliria abans l' EPO per dopar-se que els esteroides?

3. Els esportistes que participen en competicions han de tenir cura a l' hora de consumir cafeïna o de prendre medicaments comuns, com analgèsics, descongestionadors nasals o complexos revitalitzants, perquè en un control de dopatge  poden donar positiu. Digues per què les situacions següents es consideren de risc en un esportista. 
       
 a) Consumir moltes begudes de cola                                    b) Automedicar-se
   
4. Com argumentaries que la pràctica del dopatge no és bona solució per millorar el rendiment esportiu? En el seu lloc, quins valors potenciaries?




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LES DEFENSES DEL NOSTRE COS: EL SISTEMA IMMUNITARI I EL CÀNCER

SISTEMA IMMUNITARI 1. DEFENSES CONTRA LA INFECCIÓ: SISTEMA IMMUNITARI . L'ambient conté una ampla varietat d'agents infecciosos - virus, bacteris, fongs - paràsits que poden produir alteracions patològiques i, si es multipliquen sense control, poden causar la mort de l'organisme hoste. Malgrat això, en els individus normals, la majoria de les infeccions tenen una durada limitada i deixen poques lesions permanents gràcies a l'acció del sistema immunitari.  De forma general, es poden distingir dos mecanismes de defensa contra les infeccions: Defenses no específiques i Defenses específiques. 2. LES DEFENSES NO ESPECÍFIQUES (Immunitat innata o congènita) No actuen sobre un agent concret. L’activació és ràpida. Constitueixen la primera línia de defensa contra les infeccions evitant que aquestes es produeixin. Normalment tenen un caràcter local, ja que només actuen en els possibles focus d'infecció.  Les dividirem en 1) externes i 2) internes 2.1. Locals

ELS CINC REGNES DE LA NATURA

Com classificar la vida? Al llarg dels temps, els éssers vius s’han anat adaptant al seu entorn, fet que ha generat multitud de formes diferents que formen la meravellosa diversitat que el planeta Terra encara ens ofereix avui i que ho seguirà fent si en tenim cura. Les adaptacions solen ser processos llargs que condueixen a l’evolució i la formació de diferents espècies. Avui dia, els científics n’han catalogades fins a més de 3.000.000. I, a més, encara en queden moltes per descobrir. ( Per saber-ne més  ). Després d' haver estudiat els éssers vius, heu pogut comprovar que tots tenen un origen comú i que, per tant, comparteixen vàries característiques: tots estan formats per cèl·lules i fan les tres funcions vitals de nutrició, relació i reproducció. Com heu vist, a partir d’una cèl·lula es pot formar un ésser viu. Es diu que la cèl·lula és la unitat mínima que pot formar vida. Els éssers vius poden arribar a ser molt complexes segons el nivell d

EL MÈTODE CIENTÍFIC

El mètode científic és un procés que serveix per investigar allò desconegut, un procés que utilitza l'evidència i l'experimentació. Les persones que fan ciència utilitzen aquest mètode amb la finalitat de trobar informació per respondre les preguntes que es fan. Quan un/a científic/a utilitza aquest mètode pot reproduir experiments que hagi fet un altre científic. Per què penses que és important que un/a científic/a pugui reproduir els experiments realitzats per altres persones? Gairebé totes les versions del mètode científic inclouen els següents passos, si bé no sempre en el mateix ordre:  Fer observacions  Identificar una pregunta que es vol respondre a partir de les observacions  Esbrinar allò que ja es coneix de les observacions realitzades (recerca)  Elaborar una hipòtesi  Posar la hipòtesi a prova  Analitzar els resultats  Comunicar els teus resultats  Fer observacions Imagina que ets un/a científic/a. Mentre reculls mostres d'aigua a una bassa obs