Passa al contingut principal

LA INVENCIÓ DE L' ESQUELET



Els fòssils trobats a les roques del cambrià primerenc presenten esquelets per enfortir els cossos i lligar els músculs, closques per encapsular cambres d' aliments on les partícules poden ser extretes de l' aigua capturada( com els animals filtradors actuals) i aparells durs per raspar i tallar formes d' aliment. Finalment, els esquelets també protegeixen els seus portadors dels contaminants ambientals, els microbis paràsits i els animals depredadors.

Els cossos tous no tindrien protecció davant les espines punxants de certes espècies. En alguns fòssils xinesos de Cloudina ( probablement el primer animal amb autèntics teixits), els forats semblen mostrar el treball d' un depredador que perfora els seus esquelets per menjar-se els teixits tous. Ben aviat, després d' aparèixer l' esquelet , tant en les algues eucariotes com en els cianobacteris (bacteris que fan la fotosíntesi) trobem secrecions d' esquelets de carbonat càlcic sobre les seves superfícies orgàniques. S 'estaven adaptant per alimentar-se dels animals que pastaven pel fons del mar?

Un corrent de nous dissenys - conductes, closques, espines, suports- va crear les parts mineralitzades d' animals que marquen la fi dels temps precambrians, el despertar de l' eó Fanerozoic ( l' edat de la vida visible) i el principal canvi en el registre fòssil en tota la història de la Terra. Des de llavors , gran quantitat de closques mineralitzades i estructures d' esquelet van usar carbonat càlcic i sílici. Avui, quasi tots els tipus d' animals secreten no tan sols un o més d' aquests tres materials corrents, sinó també components exòtics com magnetita, guix i fluorita.


No hi ha cap factor obvi que expliqui per si sol l' evolució ràpida. En canvi, el naixement d' aquesta habilitat per reforçar el cos i construir-se una armadura pot haver estat sols un accident de l' evolució. Els components de tots els minerals utilitzats per fabricar parts dures poden arribar a afectar l' activitat de les cèl·lules. Per exemple, l' excés de carbonat càlcic és verinós. Un organisme pot beneficiar-se'n si bombeja aquestes substàncies a l' exterior , és a dir, a la paret de la cèl·lula, sempre que les emmagatzemi per un ús futur.



No sabem ben bé per què els animals van evolucionar ràpidament cap als esquelets durs, però Heinz Lowenstam, de l' Institut de tecnologia de Califòrnia, ha suggerit que, un cop els animals van començar a aïllar minerals fora de les capes de les cèl·lules, aquestes masses van ser ràpidament utilitzades per a altres necessitats: Suport, unió muscular, alimentació, defensa. De qualsevol manera, la transformació d' un mineral disponible era simplement un mitjà més per fabricar parts dures per tractar de sintetitzar molècules orgàniques resistents, com la quitina que fabriquen els artròpodes.



Aquesta explotació d'un procés biològic existent o d' una peça d' eina per fer-la treballar mai no va ser " dissenyada" com un tret típic de l'evolució. Aquesta no fa malbé les seves possessions. No obstant això, altres factors han d' haver contribuït al sobtat aprofitament dels minerals per part d' espècies tan diferents. Per exemple, una elevació constant dels nivells d' oxigen dissolt en l'aigua podria capacitar determinats òrgans del cos per assumir el treball de distribuir aquest subministrament més ric en les mateixes cèl·lules. Els animals van poder, llavors, permetre's la utilització de la resta de les seves superfícies externes de diferents formes, en comptes d' haver d' usar tota l' àrea per capturar oxigen o aliments adequats. Els organismes poden tenir molts papers i els entorns canviants són complexos. 

Entenem que l' evolució no és gens senzilla i que totes aquestes explicacions que citen un sol factor han de ser una mica sospitoses en el llibre de la vida, així com ho són, es diu, en la història humana o en bioquímica.


J. JOHN SEPKOSKI, article dins d' El libro de la Vida .










Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA SANG : L' essència de la Vida

El nostre cos conté aproximadament uns 5 litres de sang, que el cor s’encarrega d’impulsar en el seu recorregut pels vasos sanguinis, i que cada hora recorren 120 cops el cos humà sencer. La sang és el gran sistema de comunicació i transport de l’organisme: duu a les cèl·lules l’oxigen i els nutrients que necessiten, recull els productes de rebuig de l’organisme, transporta les hormones, regula la temperatura del cos i altres magnituds químiques dels teixits i conté el nostre sistema immunitari.


Per què la sang és vermella?
La sang està formada per un líquid anomenat plasma, en el qual trobem tres tipus de cèl·lules principalment: glòbuls vermells, glòbuls blancs i plaquetes. Allò que dóna el color vermell a la sang és l’hemoglobina, una proteïna rica en ferro, que es troba dins els glòbuls vermells i serveix per transportar l’oxigen pel nostre cos. Per això el ferro és tan important en la dieta. La manca de ferro, i, per tant, d’hemoglobina, provoca anèmia, debilitat i pal·lidesa.

L’hem…

LES DEFENSES DEL NOSTRE COS: EL SISTEMA IMMUNITARI

1. DEFENSES CONTRA LA INFECCIÓ: SISTEMA IMMUNITARI.

L'ambient conté una ampla varietat d'agents infecciosos - virus, bacteris, fongs - paràsits que poden produir alteracions patològiques i, si es multipliquen sense control, poden causar la mort de l'organisme hoste. Malgrat això, en els individus normals, la majoria de les infeccions tenen una durada limitada i deixen poques lesions permanents gràcies a l'acció del sistema immunitari.
 De forma general, es poden distingir dos mecanismes de defensa contra les infeccions: Defenses no específiques i Defenses específiques.




2. LES DEFENSES NO ESPECÍFIQUES (Immunitat innata o congènita)





No actuen sobre un agent concret. L’activació és ràpida. Constitueixen la primera línia de defensa contra les infeccions evitant que aquestes es produeixin. Normalment tenen un caràcter local, ja que només actuen en els possibles focus d'infecció.  Les dividirem en 1) externes i 2) internes
2.1. Locals externes. Són barreres físiques o químique…

ECOLOGIA: Els ecosistemes

Els ecosistemes
Unecosistemaés el conjunt format pels éssers vius que habiten en una zona determinada, el medi fisicoquímic d’aquesta zona (sòl i clima) i les múltiples relacions que s’estableixen entre els diversos éssers vius i entre aquests i el lloc on viuen. A la natura hi ha ecosistemes molt diversos, que es diferencien pels elements concrets que els formen. En general, es fa difícil parlar de les dimensions d’un ecosistema: un oceà, uns aiguamolls, un formiguer o un tronc caigut poden ser considerats ecosistemes. També es fa difícil parlar d’ecosistemes aïllats, ja que tots estan imbricats els uns en els altres. Un llac, per exemple, es pot considerar un ecosistema, però al mateix temps forma part d’un ecosistema més gran amb els rius que hi desemboquen.

L’ecosistema més gran és la biosfera, que inclou tots els organismes vius de la Terra. És un ecosistema que agrupa tota la resta d’ecosistemes del món: aquàtics i terrestres.



1. Elements d’un ecosistema.
En qualsevol ecosistema es …