PANGÈNESI
Els antics grecs, entre els quals cal esmentar Hipòcrates, ja van reflexionar sobre l' herència. Van idear una teoria de la "pangènesi" que afirmava que les relacions sexuals comportaven la transferència de parts del cos en miniatura: " Cabells, ungles, venes, tendons i ossos, encara que invisibles per trobar-se en unes partícules tan petites. A mesura que creixen, se separen a poc a poc els uns dels altres".
Els antics grecs, entre els quals cal esmentar Hipòcrates, ja van reflexionar sobre l' herència. Van idear una teoria de la "pangènesi" que afirmava que les relacions sexuals comportaven la transferència de parts del cos en miniatura: " Cabells, ungles, venes, tendons i ossos, encara que invisibles per trobar-se en unes partícules tan petites. A mesura que creixen, se separen a poc a poc els uns dels altres".
Aquesta idea va gaudir d' un breu renaixement quan Charles Darwin, desesperat per sustentar la seva teoria de l' evolució per mitjà de la selecció natural amb una hipòtesi de l' herència viable, va proposar una versió modificada de la pangènesi en la segona meitat del segle XIX. Segons Darwin, cada òrgan - ulls, ronyons, ossos- contribuïa a la circulació de " gèmmules " que s' acumulaven als òrgans sexuals i al final s' intercaviaven en el curs de la reproducció sexual. Atès que les gèmmules durant tota la vida de l'organisme, Darwin sostenia que tot canvi que tingués lloc en l' individu després del naixement, com l' allargament del coll d' una girafa produït per l' estirament a fi d' arribar a les fulles més altes, es pot transmetre a la generació següent. Així, doncs, va resultar irònic que, per sostenir la seva teoria de la selecció natural, Darwin arribés a defensar aspectes de la teoria de l' herència dels caràcters adquirits de Jean-Baptiste Lamarck - la mateixa teoria que les seves ideees evolutives tant van desprestigiar-. Darwin, que només estava invocant la teoria de l' herència de Lamarck, va continuar creient que la selecció natural era la força motriu que impulsa l' evolució, però suposava que la selecció natural actuava sobre la variació produïda per la pangènesi. Si Darwin hagués conegut el treball de Mendel-encara que Mendel va publicar els seus resultats poc després de l' aparició de L' origen de les espècies, Darwin mai no en va tenir coneixement-, es podria haver estalviat la vergonya de confirmar al final de la seva carrera algunes de les idees de Lamarck.
Encara que la pangènesi suposava que els embrions s' acoblaven a partir d' un conjunt de components minúsculs, un altre plantejament, el "preformacionisme", anul·lava del tot el pas de l' acoblament: o bé l' òvul o bé l' espermatozoide ( quin dels dos exactament va ser una qüestió polèmica) contenia un individu complet preformat anomenat "Homuncle". Per tant, el desenvolupament era una pura qüestió d' engrandir-lo fins a convertir-lo en un ésser completament format. En l' època del preformacionisme, el que avui reconeixem com una malaltia genètica s' interpretava de diverses maneres: de vegades, com una manifestació de la ira de Déu o la maldat dels dimonis o diables; de vegades, com la prova d' un excés o un dèficit de "llavor" paterna; de vegades, com la conseqüència de " pensaments perversos" per part de la mare durant l' embaràs. Sobre la base que la malformació fetal es pot produir quan es contrarien els desitjos d' una dona embarassada deixant-la que se senti tensa i frustrada, Napoleó va aprovar una llei que autoritzava a les dones embarassades a robar a les botigues. Òbviament, cap d' aquestes idees no va fer gran cosa per augmentar el nostre coneixement de la malaltia genètica.
Al començament del segle XIX, el preformacionisme va ser derrotat per uns microscopis millors. Per molt que es miri, mai no es veurà un homuncle diminut dins d' un espermatozoide o un òvul. Tot i ser errònia la pangènesi es va mantenir força més temps- persistia el raonament que les gèmmules eren massa petites per ser observades.
Però finalment la pangènesi va ser bandejada per August Weismann, que sostenia que l' herència depenia de la continuïtat del plasma germinal entre generacions i que , per això, els canvis que patís el cos d' un individu al llarg de la seva vida no es podien transmetre a la generació següent. Va fer un experiment tan senzill com tallar les cues a unes quantes generacions de ratolins.
D' acord amb la pangènesi de Darwin, els ratolins sense cua produirien gèmmules amb el significat" no-cua", i d' aquesta manera les criatures haurien de desenvolupar un apèndix posterior molt atrofiat o no desenvolupar-ne cap en absolut. Quan Weismann va demostrar que la cua seguia apareinxent després de moltes generacions de ratolins amputats, la pangènesi va caure derrotada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada