DEPENDÈNCIES PERILLOSES

COEVOLUCIÓ

És sabut, que per sobreviure i colonitzar diferents territoris, certes plantes ens utilitzen a nosaltres, els primats, i a d’altres animals frugívors, per tal d’escampar les seves llavors. El tema d’ aquest article és, en un principi, la relació que unia un ocell i un arbre de l’illa Maurici, situada a l’Oceà Índic. Una relació que es va estroncar, de forma dramàtica, fa pocs segles.

L’ ocell en qüestió és el Dodo. Aquest ocell, d’ençà que va arribar a l’illa, va evolucionar sense depredadors. Va perdre la capacitat de volar i, fins i tot, de fugir dels seus atacants. L’home va arribar a Maurici cap a finals del segle XVI, i en va tenir prou amb unes dècades per portar l’espècie a l’extinció.

El dodo (Raphus cucullatus)

Tres segles després, a la darreria del segle XX, una altra espècie agonitzava a l’illa Maurici. Es tractava del Sideroxylon grandiflorum, un arbre endèmic conegut popularment com a tambalacoc. L’any 1973 només se’n van poder localitzar tretze. Tots els supervivents eren molt vells: se’ls va calcular una edat d’uns tres-cents anys. Curiosament, tots produïen fruit de forma regular. Les llavors estaven ben formades, i no semblava haver-hi cap motiu perquè no germinessin. Però no ho feien. No hi havia tambalacocs joves.

Aparentment, no n’havia nascut cap d’ençà que el darrer dodo havia desaparegut de l’illa!

Totes dues espècies havien coevolucionat, probablement, durant centenars de milers d’anys. El dodo s’alimentava dels fruits del tambalacoc, i n’escampava, així, les llavors. Però, a mesura que els avantpassats del dodo (originalment semblants als coloms) anaven augmentant de mida, només les llavors més resistents aconseguien sobreviure al procés digestiu de l’ocell. 

Sideroxylon grandiflorum (Tambalacoc)

La selecció natural va generar unes llavors amb una closca d’un centímetre i mig de gruix! Només aquelles que havien passat pel tub digestiu del dodo, i que tenien per tant la coberta desgastada, aconseguien germinar. Quan el dodo va desaparèixer, el destí del tambalacoc va quedar segellat.

Llavors de tambalacoc

Tot això és el que va deduir Stanley A. Temple, un ecòleg de la Universitat de Wisconsin, en adonar-se de la imminent desaparició dels tambalacocs. I va decidir contrastar la seva hipòtesi: va agafar uns quants galls d’indis (un animal de la mateixa mida que l’extingit dodo) i els va alimentar amb els fruits del Sideroxylon grandiflorum. Va recollir, a continuació, els pinyols d’entre els excrements dels ocells i els va sembrar. Tres d’ells, curiosament, van germinar.

Temple no va ser l’únic que va aconseguir fer néixer llavors de tambalacoc. De forma més o menys paral·lela, al Servei Forestal de Maurici van aconseguir la germinació dels pinyols d’aquest arbre desgastant-ne prèviament la closca amb mitjans purament mecànics. Això, malgrat tot, no fa més que confirmar que les llavors necessiten un tractament previ, per poder néixer i l’explicació més senzilla és que aquesta necessitat s’originés per causa de la relació amb el dodo.

Margalló i els seus dàtils

Més a prop de nosaltres tenim, potser, algun exemple d’un fenomen semblant. El margalló és l’única espècie de palmera nativa d’Europa, És, de fet, una relíquia del període terciari, fa uns vint milions d’anys. En aquella època, el clima que imperava al voltant del Mediterrani era de tipus tropical. El margalló fa uns dàtils arrodonits, d’uns dos o tres centímetres de diàmetre, que contenen una llavor coberta per una closca dura. Els pinyols de margalló també estan preparats per passar per l’estómac dels animals frugívors: tot i que poden néixer perfectament sense cap tractament, si se’n desgasta una mica la coberta augmenten moltíssim les possibilitats de germinació.

Aquesta planta té, a les Illes Balears una distribució estranya i discontínua. Falta a molts llocs on hi podria créixer perfectament. És possible que això es degui a la manca d’agents dispersors de les llavors. Potser els marts, a Menorca, o les genetes, a Mallorca, mengen els fruits del margalló, de tant en tant, però aquests mamífers no són gaire eficaços a l’hora d’escampar els pinyols. Els animals més eficients en aquesta tasca són els ocells: la seva gran mobilitat permet que les llavors siguin traslladades a molts quilòmetres de la planta mare.

Mart de Menorca

Malauradament pel margalló, no existeix actualment a les illes cap ocell frugívor gros que s’empassi sencers els dàtils i dispersi les llavors. Possiblement n’hi havia durant l’època terciària, però van desaparèixer amb el final del període càlid. La dependència del margalló envers els seus aliats animals no era prou gran com per causar-ne l’extinció, un cop desapareguts aquells, però representa un problema a l’actualitat, ja que la pressió humana ha fet desaparèixer aquesta planta de molts indrets on fa anys hi devia créixer. I, quan ha desaparegut d’una zona, al margalló li resulta molt difícil repoblar-la a partir de poblacions veïnes.

És tot el contrari del que li passa a una altra planta amb fruits ben típica de les illes: l’ullastre. A Menorca, d’ençà que l’activitat agrícola ha anat decaient, s’ha convertit en l’arbre predominant. Si passeu per la carretera general i mireu a banda i banda, en veureu per tot arreu, formant petits bosquets impenetrables. Els responsables de l’èxit de l’ullastre són, bàsicament, els tords. Aquests ocells arriben a Menorca a la tardor, procedents del nord d’Europa, just a temps per alimentar-se de l’olivó, el fruit dels ullastres. I un cop n’han digerit la polpa oliosa, escampen generosament els pinyols pel mig dels camps.

Ullastre

Tord

Aquesta és, de moment, una parella ben avinguda i amb molt d’èxit, com ho devien ser el dodo i el tambalacoc.

De moment!!!