Una emoció continuada i no superada pot provocar un estat d' estrès. Aquest és un cas de col·laboració entre el sistema nerviós i el sistema endocrí.
Les causes i els factors que poden portar a un estat d' estrès són nombroses i cal tenir en compte les diferents maneres de viure unes mateixes situacions. Els estímuls capaços de provocar estrès poden ser psicològics ( emocions, por, ansietat, conflictes sentimentals...), físics ( malalties, accidents, intervencions quirúrgiques...) o bioquímics
( infeccions microbianes, intoxicacions alimentàries, drogues...)
El sistema nerviós és el que rep directament els canvis i agressions de l' exterior, a través dels òrgans dels sentits i del sistema nerviós vegetatiu. La resposta als diferents estímuls ha de ser capaç de permetre adaptar-se a la nova situació creada.
Per donar-hi una resposta adequada, el sistema nerviós vegetatiu actua sobre els diferents òrgans dels cos, i l' encèfal intervé en el procés des de diferents parts del cervell i de l' hipotàlem, que exerceix el control del sistema hormonal per via nerviosa.
Cal destacar l' acció de les glàndules suprarenals, que fan augmentar la taxa d' adrenalina a la sang en situacions de fortes emocions, o la noradrenalina en estats d' agressivitat.
Una altra alteració que cal considerar en una persona que pateix estrès és l' alteració de les defenses immunitàries. No està provat científicament, però clínicament es troben casos de malalties més freqüents en persones que pateixen estrès que en la resta de la població ( per exemple, l' herpes). Sembla que , quan l' estat d' ànim baixa, és més difícil lluitar contra els microorganismes patògens.
L' adaptació del cos a una nova situació és l' única defensa; així, els estímuls agressius sobre l'organisme humà són detectats per les cèl·lules sensitives dels diferents òrgans, aquestes informacions són transmeses al cervell i l' hipotàlem. Tot seguit, el sistema nerviós vegetatiu ortosimpàtic estimula els òrgans efectors, amb l' alliberament de noradrenalina. D' altra banda, la glàndula suprarenal, estimulada pel nervi esplàcnic, allibera adrenalina.
Les conseqüències són immediates: S' incrementa el ritme cardíac, augmenta la respiració per oxigenar millor la sang, els glòbuls vermells nous es posen en circulació des de la melsa, els capil·lars sanguinis es dilaten i aporten més sang al cervell i als músculs... Però aquesta resposta potser no és suficient: Si la situació agressiva es manté, convé que l' organisme utilitzi altres recursos per fer front al problema i adaptar-s'hi.
La resposta continua amb l' acció de les neurones de l' hipotàlem. Aquestes neurones estimulen la hipòfisi anterior, la qual secreta l' hormona adrenocorticotròpica (ACTH), que a través de la sang arriba fins a les glàndules suprarenals. L' escorça de les glàndules suprarenals és el lloc on es sintetitza l' hormona cortisol, que per mitjà de la sang arriba als diferents òrgans del cos.
El cortisol inhibeix els consum de glucosa per part de totes les cèl·lules llevat de les del cervell, afavoreix el consum d' aminoàcids al fetge a favor de la glucosa, i facilita el pas a la sang de substàncies de reserva intracel·lular, però manté un baix nivell de síntesi de les proteïnes, especialment dels anticossos, la qual cosa explica els baix nivell de defenses immunitàries de les persones que pateixen estrès.
Si les agressions superen les possibilitats d' adaptació de l' individu, després de la fase de resposta es produirà una fase d' esgotament i debilitat.
Així doncs, quina és la recepta ideal contra l' estrès exagerat? Doncs tampoc descobrirem la sopa d' all. Dur una vida equilibrada entre el treball i el repòs, entre la relació amb la família i amb la societat. distribuir el nostre temps adequadament i sentir que controlem la nostra pròpia vida. Treballar però gaudir de les afeccions, actuar i descansar. Alimentar-se equilibradament, vigilar el pes, dormir prou, fer exercici amb freqüència, conrear les nostres amistats i ser feliç tant durant les vacances com en la vida laboral.
Les causes i els factors que poden portar a un estat d' estrès són nombroses i cal tenir en compte les diferents maneres de viure unes mateixes situacions. Els estímuls capaços de provocar estrès poden ser psicològics ( emocions, por, ansietat, conflictes sentimentals...), físics ( malalties, accidents, intervencions quirúrgiques...) o bioquímics
( infeccions microbianes, intoxicacions alimentàries, drogues...)
El sistema nerviós és el que rep directament els canvis i agressions de l' exterior, a través dels òrgans dels sentits i del sistema nerviós vegetatiu. La resposta als diferents estímuls ha de ser capaç de permetre adaptar-se a la nova situació creada.
Per donar-hi una resposta adequada, el sistema nerviós vegetatiu actua sobre els diferents òrgans dels cos, i l' encèfal intervé en el procés des de diferents parts del cervell i de l' hipotàlem, que exerceix el control del sistema hormonal per via nerviosa.
Cal destacar l' acció de les glàndules suprarenals, que fan augmentar la taxa d' adrenalina a la sang en situacions de fortes emocions, o la noradrenalina en estats d' agressivitat.
Una altra alteració que cal considerar en una persona que pateix estrès és l' alteració de les defenses immunitàries. No està provat científicament, però clínicament es troben casos de malalties més freqüents en persones que pateixen estrès que en la resta de la població ( per exemple, l' herpes). Sembla que , quan l' estat d' ànim baixa, és més difícil lluitar contra els microorganismes patògens.
L' adaptació del cos a una nova situació és l' única defensa; així, els estímuls agressius sobre l'organisme humà són detectats per les cèl·lules sensitives dels diferents òrgans, aquestes informacions són transmeses al cervell i l' hipotàlem. Tot seguit, el sistema nerviós vegetatiu ortosimpàtic estimula els òrgans efectors, amb l' alliberament de noradrenalina. D' altra banda, la glàndula suprarenal, estimulada pel nervi esplàcnic, allibera adrenalina.
Les conseqüències són immediates: S' incrementa el ritme cardíac, augmenta la respiració per oxigenar millor la sang, els glòbuls vermells nous es posen en circulació des de la melsa, els capil·lars sanguinis es dilaten i aporten més sang al cervell i als músculs... Però aquesta resposta potser no és suficient: Si la situació agressiva es manté, convé que l' organisme utilitzi altres recursos per fer front al problema i adaptar-s'hi.
La resposta continua amb l' acció de les neurones de l' hipotàlem. Aquestes neurones estimulen la hipòfisi anterior, la qual secreta l' hormona adrenocorticotròpica (ACTH), que a través de la sang arriba fins a les glàndules suprarenals. L' escorça de les glàndules suprarenals és el lloc on es sintetitza l' hormona cortisol, que per mitjà de la sang arriba als diferents òrgans del cos.
El cortisol inhibeix els consum de glucosa per part de totes les cèl·lules llevat de les del cervell, afavoreix el consum d' aminoàcids al fetge a favor de la glucosa, i facilita el pas a la sang de substàncies de reserva intracel·lular, però manté un baix nivell de síntesi de les proteïnes, especialment dels anticossos, la qual cosa explica els baix nivell de defenses immunitàries de les persones que pateixen estrès.
Si les agressions superen les possibilitats d' adaptació de l' individu, després de la fase de resposta es produirà una fase d' esgotament i debilitat.
Així doncs, quina és la recepta ideal contra l' estrès exagerat? Doncs tampoc descobrirem la sopa d' all. Dur una vida equilibrada entre el treball i el repòs, entre la relació amb la família i amb la societat. distribuir el nostre temps adequadament i sentir que controlem la nostra pròpia vida. Treballar però gaudir de les afeccions, actuar i descansar. Alimentar-se equilibradament, vigilar el pes, dormir prou, fer exercici amb freqüència, conrear les nostres amistats i ser feliç tant durant les vacances com en la vida laboral.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada