Passa al contingut principal

LA FECUNDACIÓ " IN VITRO"



Un problema cada cop més estès entre la població en edat fèrtil és la impossibilitat d’aconseguir un embaràs. Actualment es creu que aquest descens de la fertilitat podria ser degut a l’increment de contaminants atmosfèrics i alimentaris, com per exemple emissions de gasos i pesticides respectivament, i al frenètic ritme de vida occidental. En alguns d’aquests casos, una de les tècniques de reproducció assistida que permeten aconseguir un embaràs és la fecundació in vitro.



La fecundació in vitro consisteix a fecundar l’oòcit amb un espermatozoide fora de les trompes de Fal·lopi, al laboratori, dins un tub d’assaig en un medi de cultiu convenientment condicionat.


Per realitzar una fecundació in vitro primer cal estimular els ovaris per tal que produeixin una quantitat superior a la normal d’oòcits madurs. Aquesta estimulació consisteix a induir una ovulació múltiple mitjançant tractaments hormonals. Durant el cicle menstrual natural hi ha diversos oòcits que inicien el procés de maduració, però quan un d’ells arriba a un determinat estadi, inhibeix el creixement dels altres. Per això, en un cicle menstrual normal generalment s’allibera un sol oòcit. El tractament hormonal evita que la resta d’oòcits aturin la seva maduració, per la qual cosa en maduren diversos, generalment de 5 a 10 oòcits.
Els oòcits madurs es recuperen de 34 a 36 hores després d’aquest tractament. La recuperació es fa via vaginal, directament dels ovaris, abans que siguin alliberats a les trompes de Fal·lopi. Simultàniament, s’obtenen els espermatozoides i es procedeix a realitzar la fecundació in vitro.


Com es realitza la fecundació in vitro?

Durant la fecundació in vitro els espermatozoides fecunden els oòcits dins un tub d’assaig a raó d’un espermatozoide per oòcit, com en les fecundacions «naturals». Si la qualitat dels espermatozoides no permet que fecundin l’oòcit per si mateixos, es poden microinjectar directament dins l’oòcit, tècnica que permet aconseguir el mateix resultat. Els oòcits fecundats es deixen desenvolupar in vitro durant uns dies, generalment 2 o 3, i després es dipositenn aproximadament a 1 cm del fons de l’úter, on hauran de nidar per si mateixos.



Què passa si un oòcit és fecundat per més d’un espermatozoide?


A vegades, les excessives «facilitats» que es donen als oòcits i als espermatozoides per afavorir la fecundació in vitro fan que un oòcit sigui fecundat per dos espermatozoides. Aquestes fecundacions anòmales, que es produeixen en un 5% de les fecundacions in vitro, generen embrions inviables, amb més material genètic del normal. Perquè un embrió es desenvolupi li cal la quantitat exacta de material genètic, concretament 46 cromosomes.
Si, en canvi, un oòcit és fecundat per dos espermatozoides tindrà 69 cromosomes (23 de l’oòcit i 23 de cadascun dels espermatozoides), la qual cosa el farà completament inviable i no progressarà.
Aquests embrions, no obstant, podrien ser una bona font de cèl·lules mare embrionàries per clonatge terapèutic i medicina regenerativa.


En quin estadi es transfereixen els embrions?

Normalment els embrions es transfereixen en l’estadi de mòrula o un xic abans, quan són formats per entre 2 i 8 cèl·lules. Un cop dins l’úter, els embrions continuen desenvolupant-se igual que en una fecundació natural fins l’estadi de blastocist tardà, moment en què niden a l’endometri. Han passat uns 3 o 4 dies des de la transferència. En determinades ocasions, però, el diagnòstic mèdic aconsella transferir embrions més tardans, generalment per problemes amb la formació de l’endometri de la pacient que no permet que la mòrula es desenvolupi fins a blastocist tardà.
 En aquests casos, els embrions de 8 cèl·lules es transfereixen a un nou medi de cultiu més adequat per generar un blastocist i es deixen desenvolupar in vitro, al laboratori, fins l’estadi de blastocist tardà, moment en el qual es formen les cèl·lules mare embrionàries. Llavors es transfereixen a l’úter de la pacient, on s’espera que nidin a les poques hores. Aquest procés, però, no es tan eficient, i molts dels embrions de 8 cèl·lules no arriben a l’estadi de blastocist.


Quants embrions es transfereixen a l’úter matern, i quants hi niden?


Generalment es transfereixen de 2 a 4 embrions, depenent de l’edat de la pacient i de la qualitat dels embrions. La idea és que només un dels embrions acabi nidant a l’endometri i que els altres s’eliminin de manera natural. Es calcula que una mica més del 30% de les transferències embrionàries acaben amb embarassos clínics, dels quals un 75% acaba amb un o més nadons nascuts vius.
A vegades hi ha més d’un embrió que nida a l’endometri. Per això, aproximadament un 30% dels embarassos generats per fecundació in vitro són múltiples. D’aquest 30%, la majoria són bessonades no idèntiques, que procedeixen de zigots diferents, i alguns són gestacions triples. En aquests casos, si la presència de trigèmins pot representar un problema per a la salut de la mare o per al desenvolupament dels embrions es pot optar per la reducció embrionària. La reducció embrionària consisteix a eliminar un dels embrions sense afectar els altres, i es realitza a les dues manques de menstruació aproximadament, quan els embrions tenen entre 30 i 45 dies de desenvolupament. En aquest cas, l’eliminació d’un dels embrions no es considera ni legalment ni biològicament un avortament atès que l’altre o els altres embrions continuen el procés normal de gestació.





Què passa si un embrió es trenca durant aquest procés?

Si un embrió es trenca per manipulació humana, el més probable és que no nidi ni es desenvolupi. Per tant, si es detecta un trencament embrionari, l’embrió afectat no es transfereix a la pacient. En canvi, si l’embrió es trenca per si mateix un cop dins la cavitat uterina, es genera un embaràs de bessons idèntics. Aquests bessons procedeixen d’un mateix zigot i, per tant, porten exactament el mateix genoma.


Què es fa amb els embrions que no es transfereixen?


Com ja hem dit, després d’una estimulació ovàrica s’obtenen entre 5 i 10 oòcits madurs, la major part dels quals són fecundats pels espermatozoides. Es deixa que es desenvolupin tots els zigots formats, però tan sols es transfereixen de 2 a 4 embrions, els que presenten un millor desenvolupament i una morfologia més adequada. La resta, tant si estan en estadi de mòrula com de blastocist tardà, es congelen en nitrogen líquid, que els manté en estasi a -160ºC. L’estasi és una aturada de les funcions vitals que no comporta la mort de l’embrió.



Es poden transferir embrions congelats i es pot fer la fecundació in vitro amb oòcits congelats?


Els embrions congelats es poden transferir a un úter matern sense cap mena de problema, ni biològic ni legal. En general, la seva viabilitat no és tan bona com la dels embrions frescos, acabats de generar, però és prou acceptable. En aquest cas la taxa d’embarassos clínics se situa al voltant del 19%. Per tant, si els pares desitgen un segon embaràs, en moltes ocasions no cal recórrer a una nova fecundació in vitro, sinó que es poden transferir els embrions sobrants que romanen congelats. 
La llei espanyola de reproducció assistida preveu que els embrions congelats es puguin transferir a un úter durant els 5 anys posteriors a la fecundació in vitro, però no després d’aquest període.

Respecte a la utilització d’oòcits congelats per fer fecundació in vitro, fins a finals del 2002 no era legal. En aquest sentit, la llei espanyola de 1988 de Tècniques de Reproducció Assistida estableix que «no s’autoritzarà la crioconservació d’oòcits amb finalitats de reproducció assistida fins que no hi hagi prou garanties sobre la seva viabilitat». El problema era estrictament tècnic, ja que els embrions procedents d’oòcits prèviament congelats no es desenvolupaven correctament. Actualment, amb la millora de les tècniques de crioconservació (congelació), aquest problema ha desaparegut, i els embrions així generats són tan viables com els altres. Per això, i després d’una breu polèmica amb una clínica de Barcelona que va utilitzar oòcits congelats amb propòsits reproductius, el setembre de 2002 el Ministeri de Sanitat va anunciar l’elaboració d’un decret llei per permetre aquest tipus de tècniques.
Aquest fet permet una reflexió vàlida per a tots els camps de la ciència: que una cosa no sigui actualment possible per qüestions tècniques o que el resultat no sigui prou viable no vol dir que no ho sigui en un futur immediat o a mitjà termini, com en el cas de la congelació d’oòcits, per la qual cosa les lleis que regulen les aplicacions científiques han de ser prou flexibles per anar incorporant els progressos i les noves aplicacions sense generar cap mena de conflicte.



Per què hi ha anuncis que demanen donants de semen i donants d’oòcits?



En ocasions, el fet que una parella no pugui tenir fills es deu a certs problemes que fan impossible utilitzar els seus propis gàmetes. Per exemple, quan algun dels dos no en produeix, o bé quan són portadors d’algun defecte genètic, o bé quan hi ha incompatibilitats immunològiques entre ells. En aquests casos cal recórrer a donants de gàmetes. Cal remarcar que la donació és completament anònima i desinteressada. Els donants solen rebre, però, una compensació per les molèsties ocasionades (desplaçament, temps emprat, etc.).






ES POT ESCOLLIR EL SEXE DELS FILLS?


En algunes ocasions, abans de transferir els embrions a l’úter de la pacient es fa un diagnòstic preimplantacional per detectar anomalies genètiques responsables de malalties hereditàries. Aquest diagnòstic és aconsellable quan hi ha antecedents familiars d’alguna d’aquestes malalties per tal d’evitar transferir els embrions afectats, i es fa extraient i analitzant una cèl·lula de l’embrió. De la mateixa manera que es pot saber amb certesa si el fill es veurà afectat d’una determinada malaltia d’origen genètic, també es pot conèixer el seu sexe. La legislació espanyola vigent prohibeix explícitament escollir el sexe dels fills, excepte quan hi hagi una malaltia hereditària que hi estigui relacionada. L’únic país on es pot escollir legalment el sexe dels fills són els Estats Units d’Amèrica, i en un futur proper potser també al Regne Unit, on ja s’ha començat a discutir aquesta qüestió.





ES PODEN ESCOLLIR ALTRES CARACTERÍSTIQUES DELS FILLS?

Per guarir determinades malalties infantils, com algunes leucèmies, és necessari realitzar un trasplantament de medul·la òssia al pacient afectat. En moltes ocasions, aquest trasplantament acaba sent rebutjat. Per això, una de les prioritats d’aquests darrers anys en la lluita contra aquestes malalties ha estat poder disposar de donants compatibles. En aquest sentit, la Llei espanyola de Tècniques de Reproducció Assistida Humana aprovada a finals de maig de 2006 preveu la selecció d’embrions per generar fills els antígens d’histocompatibilitat (HLA) dels quals, responsables del rebuig de què hem parlat al 1r capítol, siguin compatibles amb els d’un altre fill ja nat que necessiti aquest tipus de trasplantament per sobreviure. Aquesta llei preveu explícitament que només es pugui fer aquesta selecció d’embrions quan el tipus de trasplantament no impliqui cap perill ni disminució en la salut del fill donant.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA SANG : L' essència de la Vida

El nostre cos conté aproximadament uns 5 litres de sang, que el cor s’encarrega d’impulsar en el seu recorregut pels vasos sanguinis, i que cada hora recorren 120 cops el cos humà sencer. La sang és el gran sistema de comunicació i transport de l’organisme: duu a les cèl·lules l’oxigen i els nutrients que necessiten, recull els productes de rebuig de l’organisme, transporta les hormones, regula la temperatura del cos i altres magnituds químiques dels teixits i conté el nostre sistema immunitari.


Per què la sang és vermella?
La sang està formada per un líquid anomenat plasma, en el qual trobem tres tipus de cèl·lules principalment: glòbuls vermells, glòbuls blancs i plaquetes. Allò que dóna el color vermell a la sang és l’hemoglobina, una proteïna rica en ferro, que es troba dins els glòbuls vermells i serveix per transportar l’oxigen pel nostre cos. Per això el ferro és tan important en la dieta. La manca de ferro, i, per tant, d’hemoglobina, provoca anèmia, debilitat i pal·lidesa.

L’hem…

LES DEFENSES DEL NOSTRE COS: EL SISTEMA IMMUNITARI

1. DEFENSES CONTRA LA INFECCIÓ: SISTEMA IMMUNITARI.

L'ambient conté una ampla varietat d'agents infecciosos - virus, bacteris, fongs - paràsits que poden produir alteracions patològiques i, si es multipliquen sense control, poden causar la mort de l'organisme hoste. Malgrat això, en els individus normals, la majoria de les infeccions tenen una durada limitada i deixen poques lesions permanents gràcies a l'acció del sistema immunitari.
 De forma general, es poden distingir dos mecanismes de defensa contra les infeccions: Defenses no específiques i Defenses específiques.




2. LES DEFENSES NO ESPECÍFIQUES (Immunitat innata o congènita)





No actuen sobre un agent concret. L’activació és ràpida. Constitueixen la primera línia de defensa contra les infeccions evitant que aquestes es produeixin. Normalment tenen un caràcter local, ja que només actuen en els possibles focus d'infecció.  Les dividirem en 1) externes i 2) internes
2.1. Locals externes. Són barreres físiques o químique…

ECOLOGIA: Els ecosistemes

Els ecosistemes
Unecosistemaés el conjunt format pels éssers vius que habiten en una zona determinada, el medi fisicoquímic d’aquesta zona (sòl i clima) i les múltiples relacions que s’estableixen entre els diversos éssers vius i entre aquests i el lloc on viuen. A la natura hi ha ecosistemes molt diversos, que es diferencien pels elements concrets que els formen. En general, es fa difícil parlar de les dimensions d’un ecosistema: un oceà, uns aiguamolls, un formiguer o un tronc caigut poden ser considerats ecosistemes. També es fa difícil parlar d’ecosistemes aïllats, ja que tots estan imbricats els uns en els altres. Un llac, per exemple, es pot considerar un ecosistema, però al mateix temps forma part d’un ecosistema més gran amb els rius que hi desemboquen.

L’ecosistema més gran és la biosfera, que inclou tots els organismes vius de la Terra. És un ecosistema que agrupa tota la resta d’ecosistemes del món: aquàtics i terrestres.



1. Elements d’un ecosistema.
En qualsevol ecosistema es …